Munich, un cas d’èxit de migració a programari lliure

El 8 d’abril de 2014 finalitza el suport per a Windows XP i Office 2003. Són moltes les organitzacions, públiques o privades, que s’estan plantejant, o pot ser ja implementant, una migració de les seves estacions de treball, o bé cap a Windows 7, o bé cap a GNU Linux.

Migrar a programari lliure té un cost elevat a curt termini degut al cost de formació del personal, les tasques de conversió de dades i les hores d’implementació, però si ho mirem a llarg termini, representa un estalvi enorme alhora que garanteix la independència tecnològica, la compatibilitat i interoperabilitat, la independència de proveïdor i la seguretat de la informació.

El programari privatiu, a més dels costos elevats que suposa el fet que una organització perdi el control sobre la seva pròpia informació, també té costos fixos associats gens menyspreables (llicències, actualitzacions, manteniment, etc).

En aquest sentit, tot i que es pot optar per una migració a solucions privatives argumentant un menor TCO i la homogeneïtat final del sistema, aquesta decisió comporta una sèrie de desavantatges futurs que una organització hauria d’avaluar amb prou rigor, ja que poden representar un sobre-cost econòmic important a llarg termini degut al lligam amb protocols tancats. De fet, quan es depèn d’un únic proveïdor, s’està condicionat a les mesures o canvis que aquest decideixi imposar unilateralment en qualsevol moment.

El projecte de migració a programari lliure de l’Ajuntament de Munich, capital de l’estat de Baviera (Alemania) és un cas d’èxit referent en aquest sentit. A l’origen de la migració, que es va iniciar al 2004, hi havien 14.000 estacions de treball i el motiu era el mateix que se’ns planteja ara al 2014: la discontinuitat del manteniment i suport de l’aleshores popular Windows NT.

El projecte ha acabat aquest octubre 2013, gairebé una dècada després, amb un estalvi declarat pel municipi de €10M, i encara que Microsoft ho discuteixi, en Peter Hofmann -cap del projecte- assenyala que el motiu principal no va ser mai el cost, sinó la llibertat i la independència del proveidor. Actualment hi han 14800 estacions de treball emprant Linux i més de 15000 emprant OpenOffice.

Hoffman diu: “If you are only doing a migration because you think it saves you money there’s always somebody who tells you afterwards that you didn’t calculate it properly… That was never the main goal within the City of Munich. Our main goal was to become independent.“.

A finals del 2013 sabrem el cost exacte de tot el projecte, tot i que a l’agost d’aquest any Munich declarava haver invertit €23M en la migració a LiMux i OpenOffice, essent un import molt menor als €34m que costava la migració a Windows XP. I què hauria costat ara passar a Windows 7? Sense dubte, l’estalvi és encara més gran perque ara ja no estan lligats a ningú i ja no els afecta la discontinuitat del suport de XP en favor de W7.

El més sorprenent de tot, és que l’equip de desenvolupament, migració i suport final de les estacions clients LiMux és de només 25 persones. Amb aquest model, l’ajuntament desenvolupa programari adient a les seves necessitats i alhora contribueix a la comunitat de programari lliure. LiMux està basat en Ubuntu, KDE, LibreOffice i OpenOffice.

I ara què? Doncs Munich continua desenvolupant LiMux (propera versió a l’estiu 2014) que incorporarà els canvis de la darrera versió Ubuntu LTS. Peter Hoffman està satisfet, perquè sap que ha demostrat a altres organitzacions, grans o petites, que és perfectament possible migrar al programari lliure i, tot i ser un procés difícil que consumeix molt de temps i esforços, fer-lo realitat no significa “apagar” la teva infraestructura IT.

From: www.techrepublic.com/

Anuncis

La Societat del Coneixement que jo vull

PSiC El programari lliure permet que les empreses locals de qualsevol mida o estructura puguin especialitzar-se, modificar, millorar aplicacions o desenvolupar-ne de noves, i per tant, generar nou codi font, nou coneixement i nous serveis.

Aquesta aportació de valor a l’economia del coneixement les converteix en empreses més competitives que, a més, poden exportar els seus productes o serveis generats, contribuint així al creixement econòmic del sector, del territori i de la societat en general.

De fet, la primera conseqüència del desenvolupament d’un sector comporta automàticament la creació d’ocupació i la creació d’ocupació genera consum i activitat econòmica.

En aquest sentit, el programari lliure promou, gràcies a les 4 llibertats que atorga, la capacitat d’innovar i generar nou codi font, és a dir, generar nou coneixement. Tal com s’ha explicat abans, la conseqüència més immediata a la generació de coneixement és l’augment de la productivitat i de la competitivitat de les empreses, que comportaran al seu torn la creació de nous llocs de treball.

D’altra banda, es fa necessari que les empreses i professionals estiguin degudament preparats per a oferir serveis i productes de qualitat i siguin capaços de respondre eficientment a la demanda del mercat.

En aquest sentit, l’administració pot contribuir mitjançant accions de formació d’alt nivell [com el Màster de Programari Lliure per exemple] que dotin als professionals de les eines i coneixements necessaris per a una evolució òptima de les solucions tecnològiques basades en programari lliure.

El definitiva, el benefici que comporta l’adopció de programari lliure en la transformació de l’economia i en la creació d’ocupació és mutu. Per a l’administració representa, a més de modernitzar la seva economia, gaudir d’independència tecnològica i d’independència de proveïdor a l’hora de contractar, en tant que hi haurà prou empreses locals que podran oferir el mateix servei. Per a les empreses i professionals representa noves oportunitats laborals, oportunitats de millora professional, d’especialització i de col·laboració en xarxa.

A mode de conclusió, mereix ser comentada especialment la següent frase  del PSiC Pla de Serveis i Continguts de Catalunya (2005-2008):
“La societat del coneixement a Catalunya serà tal com la construïm. Els reptes són evidents per a tothom: allà on no actuem, altres ho faran per nosaltres. Serem el seu mercat.”
En aquest sentit, si no actuem impulsant i fomentant el programari lliure, serem el mercat de les grans empreses productores de software privatiu, i les nostres empreses difícilment podran créixer més enllà de la pròpia capacitat de mercat del territori. Si en canvi generem nou coneixement, nous productes i nou serveis basats en programari lliure, estarem construint la societat del coneixement que volem per a un futur més pròsper econòmica i socialment.

Escola 2.0 a recuperació

Escola 2.0

La iniciativa Escuela 2.0 del Ministerio de Educación del Gobierno de España es va posar en marxa al curs 2009/2010 com a projecte integrador de les TIC en els centres educatius, establint els següents eixos d’intervenció:

– Aules digitals degudament equipades informàticament i ordinadors portàtils tant pels alumnes com per al  professorat.
– Connectivitat a Internet dins l’aula.
– Formació del professorat per a l’adopció d’aquestes tecnologies en la seva pràctica docent.
– Generació de nous materials digitals educatius.
– Implicar als alumnes i a les famílies en l’ús i custòdia d’aquests recursos tecnològics.

Aquest projecte s’orienta clarament a augmentar la cohesió digital de la població, dotant als estudiants (futurs ciutadans) dels recursos tecnològics necessaris per a no quedar exclosos de la Societat de la Informació.

Ara bé, no es van tenir en compte els nombrosos beneficis que aportaria el programari lliure en un desplegament tecnològic d’aquest tipus, ni el concepte educatiu que representa en sí mateix.

Aquesta omissió representa una feblesa o fins i tot un risc afegit per a l’èxit d’un projecte en el qual ja es partia de nombroses incerteses (el model idoni de portàtil, la propietat dels equips, el préstec per a que els alumnes se’ls poguessin emportar a casa, la connexió WIFI a l’escola, l’assegurança o el manteniment en cas d’avaries, etc).

Tal com va dir en Richard Stallman en un article que va quedar recollit al web del mateix Ministeri2, “El programari lliure és en si mateix educatiu pels valors que l’acompanyen”.

Si reflexionem en aquest aspecte, l’adopció de les TIC a les aules podria haver anat acompanyada d’una breu introducció a la història del moviment, donant a conèixer als alumnes i al professorat l’enorme capacitat organitzativa que tenen les comunitats desenvolupadores de programari lliure, l’alta fiabilitat que es mereixen els productes i la filosofia de transmissió de coneixement del moviment. En definitiva, seria una manera d’ensenyar-los que “junts es poden fer moltes i grans coses”.

D’altra banda, el fet d’utilitzar programari ofimàtic propietari en el desplegament del projecte comporta un dilema ètic important, del qual no tothom n’és conscient, i és que quan s’ensenya a un alumne a utilitzar una aplicació privativa, se l’està portant indirectament a comprar la llicència, o bé a copiar el programa il·legalment.

No es lícit ensenyar a un alumne que es pot violar la llei de propietat intel·lectual, ni tampoc obligar-lo a comprar una llicència quan podria perfectament capacitar-se digitalment amb programari lliure.

Un dels arguments esgrimits per alguns centres educatius per a forçar els pares a comprar/llogar un equip de determinades característiques és que tots han de ser d’iguals prestacions i tenir el mateix programari instal·lat. Segons ells, la única manera d’assegurar-ho és que el centre els compri i els reparteixi o en cobri una quota d’ús.

Aquest argument no és gens sostenible i no s’aguanta per cap banda, ja que molt alumnes ja tenen un ordinador amb característiques bàsiques a casa que podrien utilitzar, estalviant-se així aquest sobre-cost. En canvi, els pares van pagant una quota anual que en un breu període de temps pot representar perfectament comprar l’ordinador de nou. I què passa si l’alumne passa de primària a l’institut i les prestacions / model que necessita canvien segons el centre?

I pel que fa a disposar tota la classe del mateix programari, seria tant senzill com utilitzar distribucions de programari lliure en live-cd gràcies als quals tothom tindria el mateix escriptori i els mateixos programes col·locats al mateix lloc.

Així doncs, un alumne que portés el seu propi portàtil a classe, l’engegaria amb el live-cd durant les hores lectives, i podria escollir a casa si vol utilitzar-lo amb la configuració original que li van vendre o amb la mateixa que utilitza a l’aula.

Per descomptat, baixarien considerablement els problemes de virus derivats d’utilitzar mitjans extraíbles (com llapissos USB) per emportar-se els treballs fets a cole cap a casa i de casa al cole, ni la necessitat de congelar els ordinadors de l’aula per evitar desinstal·lacions involuntàries o danys en el sistema de fitxers per culpa d’apagar l’equip malament.

Pel que fa al risc d’accidents del maquinari durant aquest ús a les aules, hauria de ser cobert per l’assegurança pertinent, que ja es paga en qualsevol cas en els equips de lloguer del projecte.

I en el que respecta a la conscienciació de l’alumnat i de les famílies respectives sobre la cura i bon ús dels equips, quina millor responsabilitat que la de dur el propi ordinador de casa a classe. Em pregunto si els alumnes que han pagat una quota d’ús o de lloguer el tracten amb la mateixa cura…

Finalment, crec que en el context econòmic actual, l’única via sostenible de continuar desplegant la digitalització a les aules és impulsant-hi el programari lliure, el qual permet reciclar ordinadors vells ja que no necessita grans prestacions per executar-se àgilment. També és important la llibertat dels usuaris per a poder escollir el maquinari, evidentment dins d’uns límits acceptables pel que fa a les prestacions i característiques mínimes i màximes.

Per acabar, només resta dir que promoure i impulsar l’ús del programari lliure a les aules no només facilita la cohesió digital d’un territori, sinó que també capacita als seus habitants en les habilitats de reutilització del coneixement i de recursos.

Fonts consultades:

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Gobierno de España. http://www.ite.educacion.es/ca/escuela-20 [Consulta: març 2013]

Instituto de Tecnologías Educativas, Ministerio de Educación, Razones por las que deberíamos usar software libre en la escuela <http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/43/cd/modulo_3/razones_por_las_que_deberamos_usar_software_libre_en_la_escuela.html> [Consulta: març 2013].

La unió i la transferència de coneixement són la força

La unió fa la força

La unió fa la força

La filosofia del programari lliure, o més ben dit, l’ètica del hacker és un model a seguir per a tots els ciutadans del món que vulguin aconseguir fites en qualsevol camp. La unió i la transferència de coneixement són la força. Si volem quelcom, ens hem de moure, organitzar-nos i treballar plegats amb un objectiu. Si pel camí trobem col·lectius amb el mateix interès, hem d’intentar unir forçes. Quin millor exemple que el del projecte GNU/Linux !

El projecte GNU va ser iniciat per Richard Stallman amb l’objectiu de construir un sistema de programari complet totalment lliure. Sis anys després de l’inici d’aquest projecte en Linus Torvalds va construir el primer nucli (kernel) lliure, la peça que li faltava a GNU. Un centenar de programadors li van donar un cop de mà per integrar el programari de GNU amb el seu kernel, i d’aquí va sorgir el sistema operatiu GNU+Linux.

Qui sóc?

ZX Spectrum

ZX Spectrum, el meu primer ordinador

Aquest estiu 2012 vaig decidir obrir un blog sobre la meva passió/professió: les noves tecnologies, el programari lliure, l’anàlisi i programació d’aplicacions, el codi obert, els magatzems de dades, les eines d’ajuda a la presa de decisions, i  tot el que hi ha al voltant de les TICs. Admeto que sóc una mica “freaky” 😉 de les TIC. Sóc una dona de 40 anys, mare de família, que treballa 40 hores setmanals, i que a més ara s’ha apuntat a un màster de programari lliure a la UOC. Em diuen que estic boja, però jo sé que podré fer-ho. Sóc molt tossuda, i “la segueixo” fins que l’aconsegueixo. Em vaig iniciar a la informàtica amb només 9 anys. Recordo que frisaba per tenir un ZX-Spectrum amb 2Kb de memòria, però era molt car. Vaig estar tot un any posant de costat els calerons que em donàven per comprar galetes, gelats o xuxes. Tot i així faltaven diners, i al final, en veure’m tant decidida, la meva familia em comprà l’ordinador. Vaig desembalar l’Spectrum amb molta ansietat, vaig llegir el manual per conectar-lo, i el vaig muntar. En aquella època només portava un cable per endollar-lo a una tele i un cable d’alimentació. Un cop engegat, em vaig quedar una bona estona esperant, però no em dèia ni bon dia ni fèia res! Només una ratlleta fèia pampellugues. I això va ser el principi… Evidentment, va caler llegir-se tot el manual de Basic, i anar fent proves. Assaig error, assaig error, una i una altra vegada, i anar progressant. I en el fons, ara m’en adono que no he parat de fer el mateix al llarg de tota la meva vida! Després de donar classes de DBase III, Worperfect i Lotus 1-2-3 a la gent d’aduanes de La Jonquera l’any 1992, vaig fer el meu primer programa seriós quan tenia 21 anys i havia entrat a treballar de secretària en un viver de plantes. L’empresa per la qual treballava el va acabar venent per tota la península ibèrica i part de sudamèrica. Lògicament, no va ser fet amb Basic, sinó amb Delphi. Quan tenia 27 anys, ens vam ajuntar 3 amics i vam fundar la nostra pròpia empresa: una botiga d’informàtica i servei tècnic, que avui és HCA. Un dels socis és avui el meu marit. Als 29 anys, vaig iniciar la carrera d’ETIG (Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió) que vaig acabar al 2005, sempre compaginant-la amb la feina. Quan estava a punt d’acabar la carrera, em va sorgir la oportunitat de fer de tècnica informàtica a l’ajuntament del meu poble i compaginar-lo amb l’empresa pròpia. Va ser tota una experiència! Ara fa poc, he acabat el Grau d’Enginyeria Informàtica dins del marc de Bolonya i m’embarco per última vegada en uns altres estudis: el Màster de Programari Lliure. Fa dos anys, vaig tenir la oportunitat d’entrar a formar part d’una administració supramunicipal (organisme autònom de la Diputació de Girona, Dipsalut) on hi dedico tota la meva jornada laboral a exercir la meva passió/professió. Si necessiteu quelcom, ja sabeu on trobar-me