Escola 2.0 a recuperació

Escola 2.0

La iniciativa Escuela 2.0 del Ministerio de Educación del Gobierno de España es va posar en marxa al curs 2009/2010 com a projecte integrador de les TIC en els centres educatius, establint els següents eixos d’intervenció:

– Aules digitals degudament equipades informàticament i ordinadors portàtils tant pels alumnes com per al  professorat.
– Connectivitat a Internet dins l’aula.
– Formació del professorat per a l’adopció d’aquestes tecnologies en la seva pràctica docent.
– Generació de nous materials digitals educatius.
– Implicar als alumnes i a les famílies en l’ús i custòdia d’aquests recursos tecnològics.

Aquest projecte s’orienta clarament a augmentar la cohesió digital de la població, dotant als estudiants (futurs ciutadans) dels recursos tecnològics necessaris per a no quedar exclosos de la Societat de la Informació.

Ara bé, no es van tenir en compte els nombrosos beneficis que aportaria el programari lliure en un desplegament tecnològic d’aquest tipus, ni el concepte educatiu que representa en sí mateix.

Aquesta omissió representa una feblesa o fins i tot un risc afegit per a l’èxit d’un projecte en el qual ja es partia de nombroses incerteses (el model idoni de portàtil, la propietat dels equips, el préstec per a que els alumnes se’ls poguessin emportar a casa, la connexió WIFI a l’escola, l’assegurança o el manteniment en cas d’avaries, etc).

Tal com va dir en Richard Stallman en un article que va quedar recollit al web del mateix Ministeri2, “El programari lliure és en si mateix educatiu pels valors que l’acompanyen”.

Si reflexionem en aquest aspecte, l’adopció de les TIC a les aules podria haver anat acompanyada d’una breu introducció a la història del moviment, donant a conèixer als alumnes i al professorat l’enorme capacitat organitzativa que tenen les comunitats desenvolupadores de programari lliure, l’alta fiabilitat que es mereixen els productes i la filosofia de transmissió de coneixement del moviment. En definitiva, seria una manera d’ensenyar-los que “junts es poden fer moltes i grans coses”.

D’altra banda, el fet d’utilitzar programari ofimàtic propietari en el desplegament del projecte comporta un dilema ètic important, del qual no tothom n’és conscient, i és que quan s’ensenya a un alumne a utilitzar una aplicació privativa, se l’està portant indirectament a comprar la llicència, o bé a copiar el programa il·legalment.

No es lícit ensenyar a un alumne que es pot violar la llei de propietat intel·lectual, ni tampoc obligar-lo a comprar una llicència quan podria perfectament capacitar-se digitalment amb programari lliure.

Un dels arguments esgrimits per alguns centres educatius per a forçar els pares a comprar/llogar un equip de determinades característiques és que tots han de ser d’iguals prestacions i tenir el mateix programari instal·lat. Segons ells, la única manera d’assegurar-ho és que el centre els compri i els reparteixi o en cobri una quota d’ús.

Aquest argument no és gens sostenible i no s’aguanta per cap banda, ja que molt alumnes ja tenen un ordinador amb característiques bàsiques a casa que podrien utilitzar, estalviant-se així aquest sobre-cost. En canvi, els pares van pagant una quota anual que en un breu període de temps pot representar perfectament comprar l’ordinador de nou. I què passa si l’alumne passa de primària a l’institut i les prestacions / model que necessita canvien segons el centre?

I pel que fa a disposar tota la classe del mateix programari, seria tant senzill com utilitzar distribucions de programari lliure en live-cd gràcies als quals tothom tindria el mateix escriptori i els mateixos programes col·locats al mateix lloc.

Així doncs, un alumne que portés el seu propi portàtil a classe, l’engegaria amb el live-cd durant les hores lectives, i podria escollir a casa si vol utilitzar-lo amb la configuració original que li van vendre o amb la mateixa que utilitza a l’aula.

Per descomptat, baixarien considerablement els problemes de virus derivats d’utilitzar mitjans extraíbles (com llapissos USB) per emportar-se els treballs fets a cole cap a casa i de casa al cole, ni la necessitat de congelar els ordinadors de l’aula per evitar desinstal·lacions involuntàries o danys en el sistema de fitxers per culpa d’apagar l’equip malament.

Pel que fa al risc d’accidents del maquinari durant aquest ús a les aules, hauria de ser cobert per l’assegurança pertinent, que ja es paga en qualsevol cas en els equips de lloguer del projecte.

I en el que respecta a la conscienciació de l’alumnat i de les famílies respectives sobre la cura i bon ús dels equips, quina millor responsabilitat que la de dur el propi ordinador de casa a classe. Em pregunto si els alumnes que han pagat una quota d’ús o de lloguer el tracten amb la mateixa cura…

Finalment, crec que en el context econòmic actual, l’única via sostenible de continuar desplegant la digitalització a les aules és impulsant-hi el programari lliure, el qual permet reciclar ordinadors vells ja que no necessita grans prestacions per executar-se àgilment. També és important la llibertat dels usuaris per a poder escollir el maquinari, evidentment dins d’uns límits acceptables pel que fa a les prestacions i característiques mínimes i màximes.

Per acabar, només resta dir que promoure i impulsar l’ús del programari lliure a les aules no només facilita la cohesió digital d’un territori, sinó que també capacita als seus habitants en les habilitats de reutilització del coneixement i de recursos.

Fonts consultades:

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Gobierno de España. http://www.ite.educacion.es/ca/escuela-20 [Consulta: març 2013]

Instituto de Tecnologías Educativas, Ministerio de Educación, Razones por las que deberíamos usar software libre en la escuela <http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/43/cd/modulo_3/razones_por_las_que_deberamos_usar_software_libre_en_la_escuela.html> [Consulta: març 2013].

Anuncis